Guifré El Pilós

Guifré I de Barcelona, dit “el Pilós” (c. 840 - 897) fou Comte de Barcelona, Comte d'Osona^[1] i Comte de Girona (878 - 897); també Comte d'Urgell i de Cerdanya (870 - 897); i també Comte de Conflent (896 - 897). Fou el dotzè i darrer comte de Barcelona nomenat pels reis francs, i el primer en donar en herència els seus dominis territorials, iniciant així la Dinastia comtal de Barcelona (Guiffredus primus comes Barchinone), tot i mantenir el jurament de fidelitat als reis de França; com a fundador de la dinastia comtal de Barcelona, ja des de l'edat mitjana els antics reis d'Aragó i comtes de Barcelona varen glorificar-ne i exaltar-ne la memòria, i el seu llinatge es mantingué per descendència directa de pare a fill durant cinc segles. Va morir a mans musulmanes durant la Ràtzia islàmica del 897 i fou enterrat al Monestir de Santa Maria de Ripoll. Els fets històrics i la llegenda es barregen en seva biografia, recollida pels monjos del Monestir de Santa Maria de Ripoll en la saga catalana Gesta Comitum Barchinonensium. Al llarg dels segles i seguint les antigues cròniques medievals dels reis d'Aragó se n'ha glorificat la memòria servant el seu record i considerant-lo el fundador de Catalunya, doncs ja des del 1380 fou anomenat “Pare de la Pàtria”.^[2]